CAMPANYA ALS HOSPITALS PÚBLICS CONTRA LA MANIPULACIÓ A LES LLISTES D’ESPERA
"No marxis sense hora"
27 d'octubre de 2013
Rosa Maldonado, Ana García, Candy González i Neus Armero són treballadores de l’hospital Germans Trias i Pujol i integrants de la plataforma CanRutidiuprou. Les entrevistem per la campanya que estan duent a terme.
LI.- Heu començat a posar en marxa la campanya «No marxis sense hora, hi tens tot el dret». Què es vol denunciar?
CanRutidiuprou.- En primer lloc, fer la puntualització que nosaltres hem estat els primers en iniciar la campanya a la província de Barcelona, però que ja està en funcionament des de setembre a la província de Tarragona, a través del Grup de Treball en Defensa de la Sanitat Pública –integrat per la CUP, CGT, CATAC, Co.Bas i persones a títol individual-.
Les llistes d’espera són el cavall de batalla del Govern en matèria de vots, per tant si aquestes augmenten perquè es tanquen quiròfans, llits de crítics i convencionals, es redueix personal, etc. el millor és camuflarles, inventar-se que les Retallades en la Sanitat no suposen cap risc per a la salut i que les persones són ateses en els temps d’espera que estableix la llei, segons el RD 1039/2011 del 15 de juliol i el RD 605/2003 del 23 de maig, és a dir; no superior als 6 mesos.
La realitat és molt diferent. El temps que una persona espera (...) supera amb escreix els 6 mesos establerts per la Llei.
La manera de camuflar les llistes d’espera consisteix en dir a l’usuari que va a demanar hora que «ja el trucaran per telèfon per a donar-li cita». Aquest període d’espera no es comptabilitza, podent passar més de sis mesos perquè el truquin.
Una vegada, contacten amb ell es quan entra a formar part de la llista d’espera oficial. Si per desgràcia no aconsegueixen contactar telefònicament, aquest pacient passa a la cua de la «llista no oficial », donant-se el cas d’esperar anys a que el tornin a trucar.
Aquest fet és desconegut pels usuaris, fins i tots per molts professionals. El nostre objectiu es destapar aquesta situació i aconseguir que es comptabilitzin les dades reals. Sabem que no hi ha una altra manera de fer-ho palès si no és mitjançant la denúncia, ja que el que no està registrat, no consta.
LI.- Quina ha estat la participació dels treballadors/es de l’Hospital?
CR.- Els treballadors de l’hospital, integrants de la plataforma de CanRutidiuprou, som els que hem posat en marxa aquesta campanya. Per una banda com a possibles usuaris i per altra com a professionals (...).
Cada dimecres, un o dos membres de la plataforma estarem amb diversos veïns de Badalona a l’entrada de l’hospital, per informar als usuaris/ usuàries de quins són els seus drets en aquesta matèria i encaminar-los si volen posar alguna reclamació, per tal que quedi constància escrita del retard que pateixen.
Per engegar la campanya hem comptat amb el suport de les diferents entitats que integren l’Àgora ciutadana de Badalona i la Junta de Personal del centre.
LI.- Quin suport heu rebut de la població?
CR.- La primera vegada que vam difondre la campanya va ser el dia 24 de setembre en el Ple Alternatiu que convoca l’Àgora ciutadana de Badalona i que va tenir lloc a la Plaça de la Vila. Els assistents es van mostrar molt interessats en la campanya, tant en com col•laborar com en com utilitzar-la per a denunciar situacions que estaven vivint en primera persona. Alguns es van mostrar sorpresos de la manera tan sibil•lina del Govern d’amagar les dades reals de les llistes d’espera.
Va ser l’Àgora qui va accelerar els esdeveniments i van contactar amb la Junta de Personal del centre hospitalari perquè ens donessin suport logístic, així també va ser ella, qui va convocar a la premsa (...).
LI.- Quina és la realitat concreta des de fa 4 anys de retallades al vostre centre?
CR.- Tot i que no se’ns ha facilitat cap dada per part de la Direcció del centre, podem constatar el que veiem cada dia i les noves exigències dels nostres gestors en termes de recursos materials. Podríem resumir en els punts següents: • Pijames pels pacients: S’han suprimit deixant tan sols les camises de dormir que consisteix en una peça sense mànigues, oberta per l’esquena.
• Eliminació del «ressopó»: Consistia en donar llet o suc amb torrades o galetes abans d’anar a dormir. Això es feia perquè passaven moltes hores des del sopar, servit al voltant de les 19h i el moment d’anar dormir.
• Tancament de plantes senceres: els professionals d’aquests serveis o no s’han renovat els seus contractes o bé s’han distribuït per altres plantes de l’hospital. El mateix ha passat amb els pacients d’aquests serveis. Són els anomenats malalts «ectòpics», és a dir que estan fora del servei que els pertoca per la seva patologia.
• Col•lapse de les urgències: manca de llits disponibles, perquè n’hi ha tancats, fins al punt de doblar boxes, és a dir, posar dos pacients en un box individual-que només es doblava en ocasions excepcionals-. En l’actualitat aquesta situació és la tònica general.
Això comporta disminució de la qualitat assistencial dels pacients i augment de la pressió i càrregues laborals dels professionals.
• Les urgències s’han convertit en plantes d’hospitalització i com a conseqüència els pacients que arriben a urgències veuen endarrerida la seva assistència per manca d’espai físic.
• Augment de la jornada laboral en alguns casos en un mes de treball. Això suposa un factor més d’esgotament físic i psíquic dels professionals (...) • Amb aquest augment de la jornada laboral, la no renovació de contractes i la no cobertura de jubilacions i baixes s’han acomiadat, només en els hospitals de l’ICS (Institut Català de Salut) al voltant de 5.000 treballadors des del 2010.
LI.- Va passar el primer gran pla de retallades i pràcticament no van haver vagues al sector, per què penseu que pot ser?
CR.- El sector de la Sanitat és molt complicat perquè es facin vagues.
Els acords de mínims superen amb escreix els d’un dissabte o un diumenge qualsevol. A més un dia de vaga suposa una reducció del sou en una quantitat important i en aquests temps de crisi el seguiment de les vagues encara és més complicat. A més no oblidem la situació creixent de precarietat laboral, on cada vegada els treballadors tenim contractes més penosos i convenis més dèbils i la por a possibles represàlies cada cop és més patent. Tots aquets motius fan que sigui difícil utilitzar aquest recurs com a mesura reivindicativa.
D’altra banda, caldria fer esment del paper dels sindicats dels treballadors. Durant els anys de bonança econòmica i social, els sindicats van adoptar un paper bàsicament de mediadors amb la Patronal, on la seva funció principal era la del «pactisme». Amb la crisi econòmica i social, calia que els sindicats haguessin reprès la seva capacitat de debat i d’organització dels treballadors, així com de coordinació dels treballadors en assemblees per emprendre accions de conjunts i podem dir que, en la seva majoria, no han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies.
D’aquí que durant aquest temps els treballadors ens hem mobilitzat, amb acampades als hospitals, amb concentracions als centres de treball i manifestacions als carrers i no tant en accions globalitzadores. Val a dir, que en aquest sentit la nostra plataforma ha fet un gran esforç, juntament amb treballadors d’altres centres per a fer assemblees conjuntes i coordinar la Lluita.
Per un altre cantó, el Govern sempre utilitza les vagues en el sector salut per fer demagògia i posarnos en contra de la població.
Argumentant que si fem vaga cometem un acte d’irresponsabilitat i contribuïm a l’augment de les llistes d’espera, al col•lapse de les urgències, etc.
Per últim fer esment del col•lectiu mèdic. Inicialment va tenir molta força i va liderar gran part de les mobilitzacions, però amb el temps van adoptar un paper més passiu o menys actiu, com li vulguis dir. I evidentment, una vaga sense el suport majoritari del col•lectiu mèdic és molt difícil que pugui pressionar per a canviar el rumb de les coses( ...).
A més a més, a Catalunya fa 23 anys que va començar la privatització de la Sanitat Pública, creant-se l’any 1985 l’anomenada XHUP (Xarxa d’hospitals d’ús públic).
Aquests hospitals que són concertats, tenen una gestió privada encara que atenen pacients de la sanitat pública. L’atenció a aquests pacients la paga el CATSALUT i té professionals amb altres salaris, altres jornades laborals, altres càrregues de treball, etc. I tot això ha implicat una divisió important en el sector i per tant una disgregació de la lluita.
LI.- Com creieu que es pot aconseguir aturar els plans de privatització i retallades del sector públic?
CR.- És evident que els professionals sols no podem aconseguir-ho. És imprescindible que la població, mitjançant entitats socials com associacions de veïns, col•lectius d’usuaris, etc., lideri o, si més no, participi de forma activa en les campanyes d’informació i d’acció, com la que hem posat en marxa. Per tal que aquesta informació s’estengui per tot el territori i així la població tingui coneixement real de la situació sanitària i pugui exigir als polítics que la Sanitat sigui pública, de qualitat, gratuïta i equitativa. Cal que els moviments socials adoptem un paper participatiu dins els afers que ens impliquen directament com a societat, en primer lloc amb l’anàlisi i l’objecció de consciència i a continuació amb la insubmissió a lleis injustes.
No hem de deixar-nos enganyar pel lema dels polítics que ens diu que «la sanitat no es sostenible». Clar que és sostenible perquè surt dels nostres impostos, aquells que destinen per a pagar el deute contret de la Banca, aquella que ha estat rescatada per l’Estat a càrrec dels nostres esforços, aquella que ens ha portat a la ruïna per ella no haver de perdre-hi.
La salut no és un producte que s’hagi de vendre ni produir. La salut és un dret com a ésser humà i l’obligació de comptar amb una població sana és de l’Estat i no del ciutadà que se la pugui pagar.
´´LI.- Aquest estiu participàveu com a convidades en la Comissió d’Investigació parlamentària de l’àmbit sanitari. Quina valoració en feu dels treballs de la comissió?çç
CR.- La Comissió d’Investigació como a títol impressiona, però està molt limitada. La realitat és que constates que simplement és un formulisme del govern per tal que la població cregui que són transparents en la seva gestió. Res més lluny de la realitat Hem de tenir en compte que els que compareixen davant de la comissió com a persones investigades, no tenen l’obligació de respondre a les preguntes dels diputats, i que, malgrat aquestes preguntes siguin contestades, el Parlament no és un jutjat, ni els diputats són jutges. Per altra banda, hi ha els mitjans de comunicació. M’agradaria saber quantes persones han seguit la comissió d’investigació de la sanitat catalana tots els dilluns de juny i juliol durant vuit hores.
Per últim, observes que gran part d’aquests fraus a la Sanitat es van cometre durant governs de diferents partits polítics, com per exemple el del tripartit. Per tant, hi ha una «sociovergència» on els interessos de dretes i d’esquerres es difuminen per tal de tapar les corrupcions i f r a u s comesos en el passat.
De fet, no oblidem que PSC, CIU i ERC van vetar la compareixença d’algunes p e r s o n e s que estaven s e n t investigades per la Fiscalia. El resum seria « PURO TEATRO».
